Vida
​
V - 2
Una infància feliç
​
Pels fills el pare era tendre
i es desfeia, es desvivia,
i amb fets ens dava a comprendre
l’amor que per tots sentia.
Amb nosaltres ell jugava
compartint molt satisfet,
a quatre grapes marxava
i ens feia el cavallet.
Les vigílies de Nadal,
prop la llar de foc encesa,
ens cantava puntual
la nadala amb gran tendresa:
“Per Nadal farem gran festa,
la Mare de Déu ja ho sap”
i amb il·lusió manifesta,
preparava el jorn preuat.
Amb molta gràcia escarnia
el repicó de vigília
i al seu esguard hi lluïa
la devoció a la família.
Pels Reis, l’espígol flairós
amatent al bosc collia
i amb ell, traçut i joiós,
grosses atxes ens teixia.
Enceses, l’escalforeta
feia el fred més suportable
i escampava una oloreta
pel poble, molt agradable.
Arreu la gent riallera
cantava animadament,
dintre la nit encisera:
“Visca els Reis de l’Orient”.
Ens portaven poca cosa;
vivíem uns temps migrats,
mes la il·lusió no fa nosa
i ens sentíem estimats.
La vertadera alegria
no la fan pas els diners,
que en la llar on l’amor nia
ja hi és tot, no hi manca res.
Vida
​
V - 4
Records de joventut
​
Érem un ram de poncelles
dels més variats colors;
abastàvem les estrelles,
plenes de llum i clarors.
La joventut tan florida
de projectes, il·lusions,
que vibra plena de vida
fent rendir els millors dons.
Compartíem fent tabola
l’estudi i jocs amb tendresa,
amablement, dins l’escola,
humilment i amb senzillesa.
La nostra germana, Rosa,
sembrava en nostre interior
nobles virtuts, generosa:
fe, esperança i amor.
Ensenyava amb molta cura
a aprendre bé el català;
la Pàtria, llengua i cultura
ella ens ensenyà a estimar.
En el Centre, el teatre,
fèiem obres escollides,
en diria més de quatre,
algunes molt divertides.
Fabiola era una d’elles
que tingué un èxit molt gran,
escrita amb paraules belles
i una prosa exuberant.
La Princesa Rodamón,
obra tendra i exquisida,
d’un sentiment viu, pregon,
amb cançons fetes a mida.
Els aplecs de les sardanes
que esperàvem puntuals,
les ballades, tan galanes,
aquells joves tan formals.
Que la sardana nostrada
portem arrelada al cor,
perquè és noble i agermana
i cal conservar amb amor.
Recordo la Llevantina
que tant havíem ballat,
Per tu ploro, Angelina,
El cavaller enamorat...
Confidències d’amigues
assaborides a fons,
alegries compartides,
moments riquíssims i bons.
S’ha esvaït la primavera
enmig de goig i dolor,
serenament ens espera
el plàcid temps de tardor.
Endavant amb energia,
servim sempre sens parar,
amb cor net i amb alegria
no ens cansem mai d’estimar.
Sigui el nostre ponent
com un doll de poesia
que ens apropa al transcendent
i a l’albada d’un nou dia.
1989
Vida
​
V - 5
El primer amor
​
Quan em mires als ulls i als teus lluu la tendresa,
sento dintre el meu pit sentiments molt profunds
que m’apropen a tu, fermament, amb finesa,
agraint bells moments que hem viscut tots dos junts.
Quan allargues la mà vers la meva i l’estrenys,
sense dir-nos paraula ens sentim molt units
i ens bateguen els cors amb afecte sereny
que fa vius i més rics nostra pensa i sentits.
Un afany molt intens ens empeny a donar-nos
l’un a l’altre amb noblesa i amb gentil claredat;
i l’amor va creixent fins al punt d’estimar-nos
amb desitjos de pau, de respecte i bondat.
Vida
​
V - 6
Amor maternal
​
Feliç contemplo, embadalida,
el fillet tendre que Déu m’ha dat;
sang de mes venes ha tret florida,
al si es teixia com un brodat.
Els ullets brillen talment estrelles
amb la puresa de l’alba clara,
sembla que em diuen paraules belles:
“Petit i fràgil, estima’m mare”.
Té les galtetes setinadetes,
flonges al tacte i avellutades;
pètals de rosa, suaus poncelles
que s’ofereixen per a ser besades.
Amb sons contesta, si coses belles
a cau d’orella dic animada.
Oh amor! Quins llaços! Quines anelles
al fill la mare tenen lligada.
Si el subtil son esquiu es mostra,
el prenc als braços enamorada;
suau el bresso, beso son rostre,
baixet li canto dolça tonada.
L’infant somnia a frec de galta,
el cor batega, de goig s’amara;
la llar exulta, res no li falta.
És inefable poder ser mare.
maig, 1988
Vida
​
V - 7
Germà meu molt estimat
​
Germà meu molt estimat!
Te’n vas en temps de pessebre;
resplendent en la tenebra,
l’estrella t’ha acompanyat.
Dintre meu un gemec fort,
un esquinç que m’aclapara,
sols la fe que el cor amara
dóna sentit i conhort.
Dos anys has portat la creu
amb intens desig de viure;
tot consumat, ara ets lliure
a prop del qui tot ho veu.
La teva ànima ha volat
per camins d’eterna vida;
Jesús, l’amor, et convida,
mort en creu, ressuscitat.
L’esperança d’aquest cel
que gentil ara t’empara,
ens farà pregar des d’ara
uns pels altres amb anhel.
28/12/1990
Vida
​
V - 9
La meva poesia ets tu, mare
​
Sent enyor de tu el meu cor
i t’escric, mare amorosa;
ets dona molt valuosa
i ets el més preuat tresor.
Amb paraules escaients
saber expressar-te voldria
el sentiment que amb mi nia
i embelleix els pensaments.
Pensaments que m’acaronen
com papallones alades;
neixen, creixen i, a vegades,
quan jo menys voldria es fonen.
En tu sempre hi he trobat
la confident i l’amiga
que ablania la fatiga
amb missatge esperançat.
M’has fet de pare i de mare
i l’edat poc ha comptat,
has compartit de bon grat
l’hora fosca i l’hora clara.
Que n’estic jo d’agraïda
del teu amor i tendresa;
tens perfum de rosa encesa
i de terra beneïda.
Amb il·lusió i alegria
et dic, mare, amb claredat,
que jo sempre t’he estimat
perquè ets tota poesia.
Vida
​
V - 11
La vellesa
​
Arribar a vell és un privilegi
ja que són molts que es queden pel camí;
se’ls ha segat la vida abans que es vegi
cap on els conduïa el seu destí.
Assaborir-les totes, cadascuna,
les diverses etapes de la vida,
viscudes plenament, una per una,
és do meravellós que a tots convida.
Vellesa és la dolcesa del capvespre
amb l’esperança certa d’un matí;
dirigim-hi l’esforç amb passa destra,
sembrant actes d’amor tot fent camí.
Amb la pregària fervorosa als llavis
i fent un xic de bé en el nostre entorn,
viurem amb el cor net, lliures d’agravis,
esperant l’hora del darrer sojorn.
Acceptant les mancances amb tendresa
per amor a Jesús que ens ha salvat,
la terra desitjant que ens és promesa
i amarats de sentors d’eternitat.
Un cop complert el cicle de la vida,
s’endolceix i s’abaixa el nostre orgull:
“Gràcies, Senyor, autor de nostra vida,
que sigui el vostre amor el qui ens acull”.
novembre, 1993
​
Vida
​
V - 12
Amor filial
​
La mare es va marcint;
la demència senil
fa dies l’aclapara;
tot amorós el fill
el pas li va seguint.
Molt delicat i humil
l’acompanya i l’empara.
La mare, constantment,
li cerca la mirada
que l’acull amorosa;
s’esguarden amb tendresa.
Recull amb goig fervent
de la infància daurada
la sembra generosa.
Tanta delicadesa
traspua el seu posat
que ho recordarem sempre.
Bufen temps d’egoisme.
Contemplar la grandesa
d’un amor tan preuat
és per a tots exemple.
abril, 1997
Vida
​
V - 13
Amor profund i fidel
​
Sofreix cruel malaltia
l’espòs volgut i estimat;
l’amor, teixit dia a dia,
dóna força en tal combat.
Les mans tenien unides,
enllaçades tendrament;
quantes hores compartides
d’amor viscut fidelment.
S’esguarden amb melangia
recordant un temps vençuts
de goig, de pau, d’alegria
amb clarors de joventut.
El cor feblement batega,
l’esperança és acabada;
units en la cruenta brega,
la creu es fa menys pesada.
L’esperit alena amb força
en el més profund del cor;
la seva fe no es colltorça
i és el seu millor tresor.
Dins l’estança, en la penombra,
oneja un hàlit de llum;
l’amor d’ells esvaeix l’ombra
i expandeix un dolç perfum.
És el silenci que parla
d’una estimació sens mida
àlgid moment d’una tarda
que redimeix una vida.
octubre, 1992
Vida
​
V - 14
La primera poncelleta
​
Roser que gentil floreixes
a l’ampit de la finestra,
a qui t’emparrà amb mà destra
el pensament condueixes.
Amb quin goig et contemplava
en l’abril curull de rosa;
las el seu cos reposa
en un son que mai s’acaba.
La primera poncelleta
de bon matí li he portat,
el cor li ha dit trasbalsat:
“Qui pogués ser portelleta!”
Vida
​
V - 15
Enyor i somni
​
La casa, buida i freda,
sols respira tristor;
sens tu, què és el que em queda?
La solitud, l’enyor.
Feixuc s’escola el dia;
cruel, la negra nit.
Airet de melangia
augmenta el meu neguit.
Les parets resten plenes
d’objectes i records;
randes de totes menes,
valuosos tresors.
Labors mig començades,
amb gran habilitat,
esperen endebades,
orfes també han quedat.
Un hàlit teu aflora
i a voltes em fa mal;
sento que vens de fora,
traspasses el portal.
La teva passa activa
calma la soledat;
als cinc sentits m’arriba,
retorno al temps passat.
El gel ja cova a fora,
daurat és el caliu;
blanquíssima l’aurora
com un somni d’estiu.
Sento el ganxet que dansa
o el càntic dels boixets;
veig la teva gaubança
pintant flors i angelets.
I torna altra vegada
de nou a lluir el sol,
la casa enriolada
i el cor ple de consol.
maig de 1992
Vida
​
V - 16
Remenbrança
​
Fent un repàs de la vida,
evoquem amb serenor
pena i joia compartida,
arrelada dins el cor.
Els records de la infantesa
innocents i entendridors,
viscuts amb gran senzillesa
del bons pares al redós.
Patírem de ple la guerra
orfes de fe i esperança,
voltats de dol a desferra,
de misèria i de mancança.
Arribà la joventut
alegre i plena de vida,
un temps plenament viscut
amb fortalesa exquisida.
L’amor va trucar la porta
i ens vàrem enamorar,
la unió féu molt més forta
la voluntat d’estimar.
Florí gentil dins el niu
un fillet molt esperat
que omplí la llar de caliu,
de pau i felicitat.
Foren temps de vida plena,
de treball, d’estimació,
de proves de tota mena
i tothora d’il·lusió.
Arribada la tardor
afloren moltes mancances;
els néts hi posen dolçor
i les millors esperances.
En nosaltres trobaran
el consell que els pot ser guia;
ells ens rejoveniran,
seran la nostra alegria.
Visquem la nostra tardor
sembrant pau, amor, tendresa;
serà la millor llavor
i ens donarà fortalesa.
Vida
​
V - 17
Les quatre estacions de la vida
​
Primavera
Temps d’il·lusions i esperances,
de somnis bells, infinits,
d’energies sens mancances,
dolç despertar dels sentits.
La rialla renouera
brolla fàcil i constant;
tot admira i reverbera
i a l’ensems va madurant.
Té, com poncella formosa,
perfum embriagador;
rosadeta és i amorosa
plena de vida i claror.
Estiu
La rosa ja s’és desclosa
i s’empara en ric recer;
hi canta gentil l’alosa,
enaltint l’amor sincer.
Els infants hi fan estada
perfumant tots els racons;
és temps de contes de fada,
d’abraçades i petons.
El treball la vida emplena
amb força abassegadora;
la copa d’anhels és plena
i ens assadolla tothora.
Tardor
Els fills han emprès el vol
vers una branca novella,
els néts són el raig de sol
que fa la vida més bella.
Blanquegen cella i cabells
i s’apaga la mirada;
els membres es van fent vells,
és temps de fermar l’arada.
Temps d’admirar la natura,
el vol d’ocell, l’estelada,
i, amb mirada neta i pura,
sotjar la pàtria estimada.
Hivern
En l’hora crua i gelada,
donem-los tot el caliu,
el nostre amor, l’abraçada
que caldegi amb força el niu.
Agraint-los dia a dia
el seu amor i consell,
l’experiència adquirida
que ofereixen com ramell.
Han lluitat de forma ardida
per la llengua i el progrés;
ells ens han donat la vida:
es mereixen tot i més.
octubre, 1992 – Homenatge a la vellesa
Vida
​
V - 18
No ploréssiu pas per mi
​
No ploréssiu pas per mi,
que vaig a casa del Pare;
la seva claror m’amara
i copso l’esguard diví.
Ben mirat, la mort és bella,
si t’abandones al Pare;
perceps en Ell, l’alba clara
que la vida renovella.
Vida
​
V - 19
Somni transcendental
​
Navegava en l’agonia
i, en aquell precís moment,
no entenent bé què passava,
una força m’empenyia
vers un túnel resplendent.
Com si ales jo tingués,
volava prest, a fretura,
àgil com el pensament
i semblava que es tornés,
la llum, més clara i més pura.
Arribats a un prat formós,
ple de flors de tota mena,
unes notes musicals
dansaven entre clarors
amb una gràcia serena.
Els arbres de tons d’albada,
curulls de fruita madura,
em saluden coralment
oferint-me a la vegada
el fruit dolç com confitura.
D’una cascada brollaven
or i plata en abundor,
cristalls, pedres precioses,
i els peixets s’hi emmirallaven
tot lloant el Creador.
Les estrelles s’empaitaven
talment com vola una alosa,
i uns serafins transparents
les quatre barres brodaven
a més del llibre i la rosa.
L’àngel de la guarda em guia
on es troba assossegada
una multitud ingent
de germans que, amb alegria,
ja coregen l’arribada.
I em diuen amb veu melosa:
“Unim nostres mans, germà,
en la jornada escaient,
i la sardana amorosa
amb més força ens unirà”
Amarada d’energia,
de joia i de dolç encís,
de manera sorprenent
paladejo l’harmonia
d’un bocí de Paradís.
Sant Jordi, 1999
Vida
​
V - 20
A la mare d'un drogoaddicte
​
En la teva mirada dus marcada
un penós i terrible sofriment;
hi traspua l’ànima llatzerada,
s’entreveu angoixós un viu turment.
Desitges ardentment d’una vegada
trobar fi en aquest moment atziac;
més ell cau, una i altra vegada;
dur és el calvari, feixuc i llarg.
Tu, de nou, en recobres l’esperança
d’un nou dia clar, d’un canvi total;
t’esperona, de nou, la confiança:
És miraculós l’amor maternal.
Enmig d’aquesta creu que t’aclapara
rep de tot cor el meu acolliment,
el meu ajut, que jo també sóc mare;
em dol veure’t finir permanentment.
Prego, amb fervor, per tots dos alhora,
per tants que passen igual patiment;
plaga cruel i amenaçadora,
urgeix trobar-hi un aclariment.
Com la Verge i mare Dolorosa,
estimes i sofreixes pel teu fill;
intercediu regina bondadosa,
aparteu-los d’aquest malvat perill.
maig, 89
Vida
​
V - 21
Fantasia
​
Em plauria ser poeta,
més les muses, “Ai Senyor”,
se m’esquitllen fugisseres
per sendes molt enciseres
amagant el caparró.
La de l’amor es pentina
amb una pinteta d’or
i s’esquiva amb lleugeresa
quan li demano amb dolcesa
un pessic del seu tresor.
La de la Pàtria, exaltada,
fins i tot fa el ploricó;
diu que faltem com a poble,
que ens manca un afany més noble
per defensar la nació.
La del treball, afanyosa,
no para ni un sol instant;
que el treball ja molt flaqueja
i tot-hora en neguiteja
perquè tot vagi endavant.
La de la fe en l’altra vida,
molt amatent m’ha escoltat,
i un polsim de poesia
m’ha donat amb galania
per pensar en l’eternitat.
1996
Vida
​
V - 23
Aquest matí refilava
​
Aquest matí refilava
un rossinyol a desdir
i un missatge proclamava
que traduït deia així:
La Maria Àngels convida
a una bonica trobada;
escolteu totes la crida:
la cosa és assenyalada.
Avui totes reunides
recordarem amb dolçor
hores tendres, compartides
en el mateix cosidor.
On la Pilar ens acollia
amb somriure bondadós
i ensenyava amb bonhomia
l’art del cosir tan formós.
Érem joves divertides,
un pom de flors en esclat
com roselles exquisides
enceses enmig del blat.
Cantàvem belles corrandes
que omplien tots els racons
i entre sedes, fils i randes,
fèiem vestits molt bufons.
Celebrem amb alegria
aquells temps lliures d’afanys,
brindem amb bona harmonia
i que sigui per molts anys.
11 de maig de 1995